Port fenici al barranc del Carraixet (Els Orígens)

#sientealboraya

Els orígens

L’ocupació humana del territori en el qual s’assenta Alboraia ens ha deixat testimonis diversos des de fa poc més de 2.000 anys, des d’època ibèrica i romana fins als nostres dies. De l’època anterior només hem pogut conéixer com ha evolucionat el territori pròxim, ja que fins ara no s’ha trobat en el que hui és Alboraia testimonis d’ocupació humana. Encara així, amb aquesta forquilla temporal de dos mil·lennis, és molt més completa la informació de què disposem sobre els pobladors i la seua organització a partir de la conquesta de la València àrab i la fundació del Regne cristià de València. Són uns 750 anys.

Per a conéixer com vivien els pobladors originaris del territori, haurem de distingir al llarg del present capítol entre població i poblament en sentit abstracte, i per una altra banda entre Alboraia com a comunitat. El naixement de la comunitat d’Alboraia la situarem a partir del Rei Jaume I i la donació de les alqueries àrabs d’Alboraia i Almàssera (any 1238) al bisbe Vidal de Cañellas d’Osca. Abans és evident l’existència dels llocs, però no disposem d’informació concreta que ens parle d’elles com a un tot amb algun tipus d’unitat administrativa. Ens referirem per tant a la població (habitants que vivien en el territori) i el poblament (la seua distribució física al llarg del territori).

Entre el barranc del Carraixet i el barranc del Palmar; i al nord del Carraixet fins al barranquet de Meliana. Eixe és l’espai que assignarem per a Alboraia. El límit oriental serà la mar i l’occidental, la Via Augusta, o actual carretera de Barcelona. Es tracta d’un lloc a priori molt poc amable per a viure per les condicions que hem descrit d’aigua estancada, inundabilitat i la proximitat a la mar (corsaris, atacs dels pirates). En aquest context hem de situar la fundació de la ciutat de Valentia en l’any 138 aC. En els voltants, la cultura romana havia anat substituint la ibèrica, de la qual tenim constància en l’Horta Nord a través dels poblats dels Tos Pelat (entre Montcada i Bétera) o el Puig. Les ciutats ibèriques més importants en un radi més ampli són Arse (que correspon a Sagunt) i Edeta (Llíria), mentre que a l’Horta Nord hi ha restes d’inscripcions romanes a Paterna, Carpesa, Godella, Montcada, El Puig o Puçol (Josep Corell). La Via Augusta comunicava Valentia i Sagunt i circulava relativament allunyada del litoral, a uns tres quilòmetres en el lloc més pròxim. Les poblacions floriren a la seua vora.

A la zona d'Orriols, prop del Monestir de Sant Miquel dels Reis, l’arqueòloga Rosa Albiach l’any 1997 va excavar un cementeri d’època romana, format per dos edificis funeraris. En ell es van localitzar diverses inhumacions, ceràmiques, així com diversos objectes realitzats en or, ferro, plom o bronze. La civilització romana situava els cementeris als afores de les viles, i aquest fet dóna idea que podria tractar-se d’enterraments pertanyents a la ciutat, o d’una vila o viles situades en els voltants. Des d’ací hi ha indicis d’un camí que partia en direcció al territori que actualment ocupa Alboraia (Albiach, 2005).

Un aspecte que ens dóna idea de l’ocupació de la comarca són les centuriacions del territori d’època romana. Alguns autors com el geògraf Vicenç M. Rosselló han defensat l’origen romà de l’Horta basant-se en elles. Es tracta de parcel·les o lots de terres concedits als soldats i les seues famílies pel pagament dels serveis militars. Era l’espai que havien d’aprofitar cent soldats i tenia una extensió d’unes 50 hectàrees.

(Segura Gomis i Roig Hurtado). Estan situades a la vora de la Via Augusta i prop de la séquia de Montcada i a través del parcel·lari s’ha pogut esbrinar que la xarxa, 2.000 anys després, encara conserva una certa integritat pel que fa a les obres de drenatge o els braços de reg.

A les platges de la Malva-rosa-Cabanyal, va existir un lloc d'ancoratge possiblement d'època fenícia, ja que als voltants s'ha localitzat àmfores que van des d'aquesta època fins al segle XV. La desembocadura del Carraixet oferia en els vaixells facilitats per a ancorar prop de la platja i fer tasques de càrrega i descàrrega, ja que la costa té poc desnivell (Segura Gomis i Roig Hurtado). Les restes oposades van d'època fenícia, grega, púnica, ibèrica, etrusca i romana, és a dir des del segle VII abans de Crist. El que no sabem és si a part d'aquest ancoratge a prop hi havia algun poblat.

Altres autors, a més, han intentat demostrar que el Carraixet era una via fluvial que remuntava fins a Bétera o Montcada, per a comerciar amb els ibers del Tos Pelat o altres poblats. El que queda clar és que la xarxa formada per la Via Augusta (oest), el fondejador (est), les centuriacions (nord) i el cementeri (sud) ens dóna una idea que en època romana el territori de l’actual Alboraia o els seus voltants hagué d'estar habitat.

A partir d’aquesta època s’obri un període de silenci històric sobre Alboraia que arriba fins al segle XIII. Sí que podem conéixer aspectes de l’Horta, o com era la seua distribució poblacional en època àrab a partir del Llibre del Repartiment de Jaume I, en què es detalla la donació de les alqueries àrabs. Era de destacar la seua quantitat, el que fa pensar en un espai molt poblat. També ha sobreviscut fins hui la toponímia clarament aràbiga d’alguns espais. Carme Barceló dóna els següents significats: Alboraia (la torreta); Rafelterràs, una antiga partida d’horta (la finca del broquerer); Massamardà (l’hostal o establiment dels Mardà). Altres topònims com Almàssera (molí olier); Russafa (el jardí); Albalat (el camí) o Mauella (barraca). La paraula séquia significa "que reparteix l’aigua". La canalització subterrània que serveix per a drenar els camps és coneguda en la zona com "encadufat".